Aixecar-se a les 7h del matí perquè a les 11h un s’adoni que no ha servit per res, toca els cullons. Però crec que encara els toca més profundament quan el motiu és una colla d’estudiants (?) que s’autoanomenen progressistes i democràtics i que reividiquen una sèrie de punts per tal que la universitat funcioni millor i sigui més assequible per a tothom. Fins aquí bé. Estic d’acord amb una sèrie de punts (que després no es digui que només es critica la part dolenta) com són el fet que no continuï augmentant el preu de la matrícula, que no hi hagi classes massificades de gent (pero aquí em sorgeix un dubte: el dia que la universitat sigui assequible per a tothom, i replantejem-nos si això ha passat mai i si arribarà a passar, evidentment hi haurà molta més gent de la que ara hi ha: després també ens queixerem perquè hi ha massa gent a les aules?), que els estudiants continuïn tenint el dret de votar al degà/na (i no imposat des del govern de la generalitat) entre altres punts. Tot això em sembla bé, i coherent. Però tenim un problema: qui és la gent que ho reivindica “més fermament”? Doncs sí, són aquells mateixos que l’any passat van fer perdre més de mig trimestre de temari a milers d’estudiants, van actuar amb violència contra les universitats, personal docent dels centres i també al cos policial (cadascú recull el que sembra…), van fer fora del consell d’estudiants a gent (que no mirava només la part negativa del pla bolonya) només per no pensar com ells, van barrar el pas a aquella gent que (obviament) volia continuar anant a classe, etc, etc i em canso dels etc.
No us sona a alguna cosa tot això? A mi a repressió, exclusió, dictadura… Sí, sona fort. Però és que resulta que quan un es proclama progressista i democràtic (i no ho remarco més perquè no puc) es crea un gran contrast amb els resultats (tots els que ja he comentat i que estan també subratllats i en negreta). Això no és una puta democràcia. Després es queixeran dient que no tota aquesta gent són “hippie-punks” bruts fastigosos (ho poso entre cometes perquè, bé, és que ni comentaris: però qe això de les etiquetes no m’agrada…) que incordien. No què va. Això era pràcticament l’únic que hi havia avui a les 8.30h del matí (punt important: no oblidem els gossos!) a part d’aquell noi ben plantat i que té un bon do de paraula (no deixaré de reconèixer les parts positives…) que s’ha dedicat, com altres dies, a entrar a les classes seguit de tres nanos/es (feien tanta pena pobrets… es notava que en realitat no s’enteren una merda de res. Em sap greu, però moltes vegades es veu la intel·ligència que un té a la cara, els ulls… fixeu-vos-hi, ja veureu!) i deixant anar un discurs comentant els primers punts subratllats d’aquest escrit; fent perdre més de mitja hora (de rellotge!) a tots els estudiants que bonament s’han aixecat d’hora (per poder rebre un temari que els entrarà a examen) renyant-los perquè estaven a classe i no participant a la vaga. Em sembla que no ho he entès bé: m’estàs dient que un 71% dels estudiants va votar que sí a la vaga enfront a un 5% que va dir que no i la resta abstenint-se i que això vol dir que estic obligada a participar a una vaga (posicionant-me amb una sèrie de persones de les que no en vull saber res)? No guapito de cara. Això ho has entès malament. La democràcia també requereix respectar les minories (i que jo sàpiga, que més de la meitat dels estudiants assisteixin a una classe el dia d’una vaga no és especialment una minoria). Interrompre una classe per debatre temes que s’haurien de debatre en un altre moment, lloc i gent (la realment interessada) no està bé. No només no ens han respectat el nostre dret a anar a classe sinó que a més ens han “obligat” a marxar-ne. Realment tenen un gran poder de persuasió: al final la gent ha agafat les coses i ha marxat. Jo ja no se si perquè “dimitien” o perquè estaven fins als cullons de sentir aquella cantarella de bon matí.
Tenim un problema de confiança. El que passa quan una persona o col·lectiu (com la majoria de partits polítics o Fèlix Millet en el cas més recent) decepciona a un col·lectiu encara més gran, és que es deixa de confiar en aquestes persones. Ja no hi ha credibilitat en el que diuen, ni tan sols si canvien la forma de fer-ho. Aquest és el gran problema que tenim “Tuvisteis una oportunidad y la dejásteis escapar” i ara ja no en volem saber res més. Tot el que està en la ment humana és capaç de ralizar-se però el més difícil és com fer-ho: també el més important.
Per la meva part i de moment, no penso recolzar a aquestes persones. Com tampoc ho faig amb cap partit polític ni entitat. Ja no em crec res.
Andrea Bonet Aldeguer.
