Democràcia?

Aixecar-se a les 7h del matí perquè a les 11h un s’adoni que no ha servit per res, toca els cullons. Però crec que encara els toca més profundament quan el motiu és una colla d’estudiants (?) que s’autoanomenen progressistes i democràtics i que reividiquen una sèrie de punts per tal que la universitat funcioni millor i sigui més assequible per a tothom. Fins aquí bé. Estic d’acord amb una sèrie de punts (que després no es digui que només es critica la part dolenta) com són el fet que no continuï augmentant el preu de la matrícula, que no hi hagi classes massificades de gent (pero aquí em sorgeix un dubte: el dia que la universitat sigui assequible per a tothom, i replantejem-nos si això ha passat mai i si arribarà a passar, evidentment hi haurà molta més gent de la que ara hi ha: després també ens queixerem perquè hi ha massa gent a les aules?), que els estudiants continuïn tenint el dret de votar al degà/na (i no imposat des del govern de la generalitat) entre altres punts. Tot això em sembla bé, i coherent. Però tenim un problema: qui és la gent que ho reivindica “més fermament”? Doncs sí, són aquells mateixos que l’any passat van fer perdre més de mig trimestre de temari a milers d’estudiants, van actuar amb violència contra les universitats, personal docent dels centres i també al cos policial (cadascú recull el que sembra…), van fer fora del consell d’estudiants a gent (que no mirava només la part negativa del pla bolonya) només per no pensar com ells, van barrar el pas a aquella gent que (obviament) volia continuar anant a classe, etc, etc i em canso dels etc.

No us sona a alguna cosa tot això?  A mi a repressió, exclusió, dictadura… Sí, sona fort. Però és que resulta que quan un es proclama progressista i democràtic (i no ho remarco més perquè no puc) es crea un gran contrast amb els resultats (tots els que ja he comentat i que estan també subratllats i en negreta). Això no és una puta democràcia. Després es queixeran dient que no tota aquesta gent són “hippie-punks” bruts fastigosos (ho poso entre cometes perquè, bé, és que ni comentaris: però qe això de les etiquetes no m’agrada…) que incordien. No què va.  Això era pràcticament l’únic que hi havia avui a les 8.30h del matí (punt important: no oblidem els gossos!) a part d’aquell noi ben plantat i que té un bon do de paraula (no deixaré de reconèixer les parts positives…) que s’ha dedicat, com altres dies, a entrar a les classes seguit de tres nanos/es (feien tanta pena pobrets… es notava que en realitat no s’enteren una merda de res. Em sap greu, però moltes vegades es veu la intel·ligència que un té a la cara, els ulls… fixeu-vos-hi, ja veureu!) i deixant anar un discurs comentant els primers punts subratllats d’aquest escrit; fent perdre més de mitja hora (de rellotge!) a tots els estudiants que bonament s’han aixecat d’hora (per poder rebre un temari que els entrarà a examen) renyant-los perquè estaven a classe i no participant a la vaga. Em sembla que no ho he entès bé: m’estàs dient que un 71% dels estudiants va votar que sí a la vaga enfront a un 5% que va dir que no i la resta abstenint-se i que això vol dir que estic obligada a participar a una vaga (posicionant-me amb una sèrie de persones de les que no en vull saber res)? No guapito de cara. Això ho has entès malament. La democràcia també requereix respectar les minories (i que jo sàpiga, que més de la meitat dels estudiants assisteixin a una classe el dia d’una vaga no és especialment una minoria). Interrompre una classe per debatre temes que s’haurien de debatre en un altre moment, lloc i gent (la realment interessada) no està bé. No només no ens han respectat el nostre dret a anar a classe sinó que a més ens han “obligat” a marxar-ne. Realment tenen un gran poder de persuasió: al final la gent ha agafat les coses i ha marxat. Jo ja no se si perquè “dimitien” o perquè estaven fins als cullons de sentir aquella cantarella de bon matí.

Tenim un problema de confiança. El que passa quan una persona o col·lectiu (com la majoria de partits polítics o Fèlix Millet en el cas més recent) decepciona a un col·lectiu encara més gran, és que es deixa de confiar en aquestes persones. Ja no hi ha credibilitat en el que diuen, ni tan sols si canvien la forma de fer-ho. Aquest és el gran problema que tenim “Tuvisteis una oportunidad y la dejásteis escapar” i ara ja no en volem saber res més. Tot el que està en la ment humana és capaç de ralizar-se però el més difícil és com fer-ho: també el més important.

Per la meva part i de moment, no penso recolzar a aquestes persones. Com tampoc ho faig amb cap partit polític ni entitat. Ja no em crec res.

Andrea Bonet Aldeguer.

A la espera

Ja sé que esteu tots esperant (o estàs esperant, andrea jaja) la meva super entrada, però encara no la tinc acabada.

Així he decidit fer una aportació de dues cançons que em tenen enganxadíssima aquests dies entre mocs i tos.

ACABANT LA PACIÈNCIA

No sé si tot té un límit o no, però la meva paciència sí que en té i avui ha arribat al seu màxim. Em refereixo a una institució pública, coneguda per tothom i que es coneix com a RENFE.

Resulta ser que fa aproximadament un mes han aparegut uns trens nous anomenats “Media Distancia” que formen part del mateix grup de trens de mitja distància com els Regionals o els Catalunya Exprés. Aquests trens són nous, estan proveïts de màquines de menjar, taules per a tots els seients individuals com també endolls, hi ha la possibilitat d’inclinar el seient sense molestar a la persona de darrere i el que és més: els revisors són amables i et donen la benvinguda. En definitiva, una passada de trens. Els que mai haviem tingut a Catalunya.

Suposo que haureu imaginat que tot això no és a canvi de res. Per suposat que els preus han pujat, i Déu ni do com ho han fet.

Si abans el trajecte Girona-Figueres (anada i tornada) valia 6′10 € amb un regional, ara en val 5′60€. Han rebaixat el preu 0′50c. D’altra banda, aquests nous trens valen (amb el mateix trajecte) 7′40€. Això vol dir que han repartit els preus segons “la qualitat del servei”. Tothom més o menys content.

Però això és un engany per a tontos, perquè mentres tothom agafa els nous trens amb la mateixa il·lusió que un nen obre els regals de nadal, hi ha gent que per cullons ha de continuar agafant els “regional” o “catalunya” perquè no tenen més remei. I aquí és on volia arribar. Per molts trens nous que hi hagi, això no canvia als vells (en excepció del preu, és clar). És a dir: continuen arribant tard, es continuen espatllant a mig camí, els revisors continuen essent igual de simpàtics, etc.

Sembla doncs que ens hagin esborrat de la memòria que el SERVEI, que  és realment el punt important (i no la carcassa que tingui el vehicle), és nefast. I això no es pot oblidar perquè molta gent continua arribant tard a la feina entre altres dificultats que el mal servei comporta.

Si entrem un moment dins aquest punt, detallaré una mica més. És “normal” i comprensible que una persona no pugui evitar els retards quan no en són responsables. I això els “jefes” ho entenen (probablement no tots). Però per molt que això no depengui d’un mateix és una repetició que es prolonga i que cansa. El treballador o treballadora ha d’arribar a la feina “x” dies donant la mateixa cantarella que al final sembla un “summer hit” que tothom se sap de memòria: “Ho sento, és que la Renfe…”

I aquí ens trobem amb dues parts negatives: la primera és que el cap de personal pot decidir tranquil·lament que prefereix a una altra persona que no hagi d’utilitzar el transport per arribar a la feina i com a conseqüència poder ser més eficient. D’altra banda, el treballador pot acabar pensant que li sortiria més a compte canviar de feina per no haver de perdre més temps i diners. Aquesta darrera opció potser és poc probable actualment ja que vivim en una “profunda crisi” i, qui s’atreveix a deixar la seva feina? Quasi ningú. Surt més a compte continuar amb la mateixa per “seguretat” i també amb els mateixos mal de cap, enfadades continues, etc.

La Renfe és un gran problema. I això no quedarà així. De moment presento una simple quiexa, desacord, una manera d’alliberar els meus nervis, etc. Però repeteixo: això no quedarà així. No pot quedar-se així.

PROPERAMENT, MÉS.

 

Aristòteles es director estratégico

 

“Las empresas valoran la inteligencia crítica de los licenciados en Humanidades

ELISA SILIÓ – Madrid – 02/03/2009

 Hoy no sólo hay que saber cosas sino saber cómo hacer las cosas y en esa tarea los licenciados en Humanidades (124.000 alumnos), siempre a la cola en índice de ocupación laboral o de reconocimiento social, tienen mucho que decir en pleno proceso de Bolonia. Más aún cuando cada vez la tecnología es más manejable y las exigencias del mercado son otras. “Un filósofo tiene capacidad de enfrentarse a problemas muy abstractos y genéricos y eso hace falta. Tiene capacidades para plantearse problemas nuevos que desconocemos. Por ejemplo, qué hacer cuando una musulmana quiere llevar pañuelo a clase, o casos como el de Eluana Englaro y la muerte asistida”, sostiene Vicente Sanfélix, catedrático de Filosofía de la Universidad de Valencia.

Decía el pensador Ortega y Gasset que una de las misiones universitarias era “crear y difundir cultura” y, sin dejar de hacerlo los gerentes de las facultades de Humanidades buscan una aplicación a sus estudios. “No se trata de aprender sólo los contenidos del título, sino competencias. Es decir, identificar un problema, buscar las fuentes de información, resolverlo, explicarlo por escrito y ser capaz de defenderlo oralmente”, subraya Juan Manuel Cortés, vicerrector de Docencia y Convergencia Europea y profesor de Historia Antigua de la Universidad Pablo de Olavide.

“Aristóteles hablaba de ‘la función gimnástica de la dialéctica’. Por ejemplo, traducir del latín, que es construir un rompecabezas, sirve para desarrollar facultades intelectuales. Y ello a un médico le sirve para usar mejor su inteligencia crítica”, asegura Sanfélix. Por eso se valora a los filósofos como directores de estrategia, además de ocupar un lugar en los consejos éticos de los hospitales y de empresas con responsabilidad social corporativa.

“El ministerio nos dice que seamos imaginativos en los posgrados, pero también tiene que apoyarnos en sus convocatorias. Por ejemplo, que para determinados puestos de recursos humanos haya que tener doble grado: Económicas y Humanidades, que te dan un pensamiento crítico”, propone Cinta Canterla, presidenta de la Sociedad Académica de Filosofía.

“Resulta más rentable un gestor cultural con una preparación humanista amplia y que aprenda en cuatro meses el mecanismo, que alguien formado sólo para eso. En Reino Unido con el título universitario ya se presuponen las capacidades”, asegura Sanfélix. Hay, sin embargo, quien apuesta por grados que integran historia, arte, macroeconomía, contabilidad y organización. Como la Universidad Antonio de Nebrija de Madrid, que se ha inspirado en las School of Fine Arts para Creación e interpretación en artes escénicas y Gestión cultural.

La primera experiencia laboral de los egresados en letras suele ser traumática. El Observatorio Ocupacional de la Universidad de A Coruña publicó un informe demoledor en 2008. Los novatos encuestados reconocían sus carencias en informática e idiomas, y, sobre todo, su desconocimiento sobre cuál debería ser su papel en una compañía privada y cómo trabajar en equipo. Y los contratadores destacaban también su falta de “cultura empresarial”.

Esta limitación es común a todos los grados. Curiosamente el Consejo Social de la Universidad del País Vasco (UPV) ha puesto en marcha un plan que pretende crear nuevas empresas. Éstas no van a ser ideadas por los estudiantes de Economía o ingenierías sino por los de Humanidades.

La Pablo Olavide (UPO) de Sevilla ofrece tres itinerarios curriculares: archivos y bibliotecas, patrimonio histórico y natural y enseñanza de español. Y los resultados llaman al optimismo: el 70% encuentra un trabajo en el ámbito de su carrera. “No hemos mercantilizado las Humanidades. Rotundamente no. Se trata de saber qué puede tener una aplicación práctica”, continúa Cortés.

El 77% de los licenciados en Humanidades ha estado en paro tras graduase, frente al 40% de las técnicos, según la última encuesta de la Aneca (Agencia Nacional de Evaluación de la Calidad y Acreditación). La entidad estima que tardan 5,7 años en graduarse, 11,2 meses en encontrar trabajo -cinco más que los de las técnicas-, y que el 62% completa estudios tras la titulación. Un 15% tiene contrato indefinido en su primer trabajo, con un sueldo medio de 694 euros, y el 64% se siente satisfecho con su empleo.

“Humanidades va a tener problemas de financiación privada. Es difícil que una empresa invierta en una investigación que no tiene visibilidad”, predice Sanfélix. Cortés no comparte esa idea: “Hay entidades culturales y turísticas que pueden estar interesadas. Que haya riqueza del patrimonio es rentable para el sector turístico”.

Los MBA se humanizan

Hace un par años, el consejo rector de IE Business School -formado por altos directivos de grandes empresas- llegó a la conclusión de que sus Master in Business Administration (MBA) debían de tener un sesgo más humanista. “En un mundo globalizado hay que conocer el pensamiento, la cultura o la historia de los mercados con los que se trabaja (Japón, China, países árabes o Brasil). Es una ventaja para negociar”, cuenta Arantza de Areilza, decana de IE School of Arts and Humanities. Y decidieron que lo mejor era incluir un temario de letras puras de 45 horas. “Las Humanidades fomentan la imaginación, desarrollan la razón crítica, perfeccionan la estética y ayudan a apreciar los valores éticos”. En todos los grados de la universidad de IE es una asignatura obligatoria.

Giuseppe Tringali, consejero delegado de Publiespaña y miembro del consejo rector, no sólo apoyó el proyecto sino que propuso que se organizase un curso formativo en Humanidades para sus directivos, incluido Paolo Vasile, consejero delegado de Telecinco. La calidad comunicativa de los empleados es tan pobre que grandes despachos de abogados han adoptado libros de estilo elaborados por la Fundación del Español Urgente (Fundéu). Al fin y al cabo, Humanidades.”

Font: Diari el País

Bé, crec que és una visió interessant sobre el futur laboral dels llicenciats d’humanitats, però que també es pot extrapolar al mòn de les lletres en general, normalment desprestigiat ( no a la vida quotidiana sinó a l’hora de buscar feina).

A més a més, elogia les persones amb capacitat de valoració crítica i amb interessos generals, és a dir, sense molta especialització en els coneixements. (Gràààààààcies)

Concurs: Microrrelatos

T’agrada escriure?

Cadena Ser amb l’ajuda de l’Escuela de Escritores promou l’escriptura amateur amb un concurs de microrrelats.

Adjunto la pàgina on s’expliquen les bases del concurs:

http://www.escueladeescritores.com/concurso-cadena-ser

Cada semana n’elegeixen tres de guanyadors i els llegeixen per la ràdio. No es tracta de guanyar (s’ha de ser consicent que és impossible), però és una forma de pràctica que va més enllà de l’escriptura íntima i personal que normalment fem. Ensenyem-nos!

Podem, si vols, passar-nos els textos que haguem escrit via gmail.

Per animar la festa:

 

RICHARD ROGERS

Richard Rogers és un arquitecte (més) conegut actualment al nostre país per la recent construcció de la Terminal 5 de l’aeroport de Barajas,  Madrid. En aquests moments també està realitzant la reforma de la plaça de toros, al cantó de l’estació de Sants a Barcelona.

Rogers va néixer a Florència l’any 33 tot i que va estudiar a la “Architectural Association” de Londres. En primera instància formaria un grup anomenat “Team 4″ format per la seva primera dona, Sue i amb Norman i Wendy també.

 

MANIFEST

En construcció

I la canço ja ho diu. Don’t let me be misunderstood

El perquè del blog

Estem a 5 de Novembre i podriem dir que a la meitat del primer trimestre. La idea de crear aquest blog va venir una tarda ara farà una setmana quan nosaltres (Marina i Andrea) vam quedar per fer un cafè i automotivar-nos per temes acadèmics. El cas és que no ens veiem motivades (altre cop, hi ha algun sinònim per a aquesta paraula?) per res del que fem a la universitat, i això no pot ser. Marina, estem estudiant humanitats i història de l’art i d’inquietuds no ens en falten, però és com si de tan pensar al final no fessim res, no? Doncs així va sortir la idea i intentarem escriure sobre qualsevol cosa (fins i tot de ciència! no Mari???) El cas és aprendre coses noves, de tot allò que ens interessaria saber.

Marina, te toca que ja estic cansada jejej