Anotacions II: La sociedad del espectáculo de Guy Debord

“La societat que Guy Debord descrivia ha anat més enllà. Un dels elements claus és l’aparició d’Internet i de la seva repercussió dins del temps lliure, cada cop més mediatitzat. La intimitat, l’únic que teòricament quedava fora del poder del espectacle, ha passat a ser una mercaderia més en forma d’imatge: dins les xarxes socials, programes com els reality shows, etc. hi queda palès. La pròpia intimitat, doncs, pot ser comprada i venuda, i només d’aquesta forma té importància dins del marc general de significació, encara que sigui momentàniament. Les persones seduïdes per la idea de sobresortir de la massa es comporten com l’objecte que vol sobresortir de la resta de mercaderies; d’aquesta manera, l’home, que abans exercia de vedette, ara és producte i vedette al mateix temps.”

 

Aquesta és l’última  part del meu treball, la conclusió, sobre aquest llibre i aquest bon home. No ha acabat sent tan horripilant, sinó tot el contrari. Un cop entés m’ha semblat una crítica al capitalisme que va molt més enllà de la que va fer Marx (qüestió d’opinions). Impressionant. No entenc com no ha triomfat, i és a hores d’ara, desconeguda per molts.

Si en tinc ganes, aniré penjant capítols separats sobre el tema (o si estàs interessada puc passar-te en concret el treball en si). Llegir aquest llibre m’ha despertat bastant l’intel·lecte, independentment si estic més o menys d’acord amb el que diu Debord.

He penjat aquesta part de conclusió perquè em sembla que està ben vista. Quan dic vedette (terme fet servir per Debord) em refereixo a espectador, treballador, humà mediatizat.

Ja diràs el què.

Marina

Pel simple fet d’existir

La tragèdia és una acció tancada en la que es troben existint uns éssers condemnats a morir, que busquen una felicitat, que almenys com estat de plenitud els hi ha estat negada i que, a vegades, es pregunten sobre el seu destí i pecat desconegut o culpa per la que són castigats…

…és una lluita on la vida humana sempre és derrotada en moments que provoquen horror i pietat en l’espectador d’aquesta derrota i que veu, anticipada, la seva pròpia derrota a la que està abocat pel simple fet d’existir.

Aquesta és la definició que proposa Alfonso Sastre, un home de 83 anys que s’ha dedicat de ple a la literatura sense descuidar-se del teatre i així tampoc dels seus orígens: La tragedia.

Suposo que avui dia, com amb tantes altres paraules “delicades”, tragèdia s’ha “vulgaritzat” passant a tenir una utilitat quasi diària en la nostra vida. En realitat el terme no està mal utilitzat perquè una tragèdia és comprensible per a tothom: una desgràcia. Avui dia però una tragèdia pot ser, en realitat, el fet més absurd del món, com perdre una feina. Això no és una tragèdia tot i que sí que pot ser una desgràcia. Tal i com diu Sastre, una tragèdia comprèn la mort dels éssers que en formen part, si més no la d’algun d’ells. Això és realment una tragèdia.

Le representacions que feien els grecs durant les Festes Dionisíques al mes d març durant cinc dies, servien perquè en la consciència de la persona hi fos present el que passarà: la mort. Crec que és un aspecte que tenim molt oblidat en la societat d’avui dia i potser per això es hi fem més mal (o menys, segons com).

No crec que sigui la única que ha imaginat a parents, amics o gent propera morir: escenes tràgiques que fan plorar encara que no hagin passat però que la imaginació ajuda a crear de la mateixa manera que es fa amb les sexuals. Les primeres enriqueixen l’ànima, la fan més forta, la preparen, l’ajuden… mentres que les segones, sense ser menys importants, enriqueixen, dónen espectatives, plaer carnal etc.

Quan a vegades, abans d’anar a dormir, m’imagino la mort d’algú molt proper a mi, no ho faig amb un pensament de desig o de morbositat sinó que com he dit, és una preparció, un assaig sobre el que algun dia passarà encara que sigui de forma diferent. El que costa més però, i això és molt important, és imaginar-se la mort d’un mateix. Això ja costa més. Perquè sabem que existeix la mort perquè l’hem viscut d’aprop, però no en persona i precisament això és el que més ens regira, desquadra…

És una de les condicions que l’home no ha acceptat en la seva història i hem tingut la necessitat de crear uns éssers immortals, la imatge del que voldriem nosaltres: no morir mai (s’accepten discussions en aquest aspecte, i en tots els altres, és clar).

En les Festes Dionisíaques hi havia un sol dia dedicat a la Comèdia, la que tractava temes molt importants però tocats des de l’absurd, el ridícul, la lletjor… i tres dies sencers pel concurs de Tragèdies: s’escollien tres tràgics que havíen de presentar una triologia sencera. Avui dia conservem poques obres en comparació als títols que ens han arribat. Però no podem queixar-nos: La Orestiada d’Esquil, Èdip Rei o Antígona de Sòfocles i Medea, Hipòlit (la història de Fedra) o Les Bacants d’Eurípides han marcat les ànimes de moltes persones i així continuaran fent-ho encara que sigui a quatre energúmens de la classe d’Arts Escèniques.

Gràcies Marina per regalar-nos una entrada per anar a veure Electra de Sòfocles, perquè pot ser una bona oportunitat per continuar-hi pensant i fer un altre comentari més específic sobre l’obra.

No diré que ha sigut una tragèdia el meu examen d’Arts Escèniques, però amb la passió que hi havia posat durant l’estudi, no he sortit satisfeta. Necessitava poder escriure aquesta joia de descripció d’Alfonso Sastre i no ho he pogut fer. Així que aquí ho deixo, amb les ganes que no s’hi quedi ningú!

Andrea Bonet Aldeguer.

Recomanacions

Tinc dues propostes/recomanacions noves.

Per una banda, aprofitant la compta premium a l’spotify, he creat una llista de reproducció conjunta (anomenada coses molones per compartir, jaja) on hi podriem posar las novetats musicals que cadascuna trobi, o cançons interessants que ja coneixiem, però que potser l’altre no. Sempre agrada obrir noves opcions dins la música.

Per l’altre, volia recomenar-te un llibre: Esto no es música de José Luís Pardo. Jo encara no me’l he llegit, però avui a classe uns companys n’han fet una exposició i m’ha semblat molt interessant. Parla de la cultura de masses i del nou model cultural actual d’una manera una mica caprisiosa. M’ha cridat l’atenció que parteix de l’idea de la portada del de Sgt. Peppers del Beatles, a més a més, que divideix els capítols amb els títols de les cançons d’Abbey Road. Pel que entés, compara la cultura amb elements musicals, no sé, m’ha semblat interessant. Jo estic per comprar-me’l, ja et diré el què.

Per últim, una canço genial.

Anotacions sobre La sociedad del espectáculo, cap.1: “La separación consumada”

 

Les condicions modernes de producció es presenten actualment com una acumulació d’espectacles. La realitat es divideix i es desplega parcialment en unitats pròpies encarnades en objectes de contemplació. L’espectacle, doncs, mostra la realitat d’aquesta manera parcial i alhora com element de unificador de la societat, la qual dur a terme a partir de la separació generalitzada. Aquesta relació (unificació-separació) social entre persones mediatitzades per les imatges no és res més que l’espectacle.

Com a model present de la vida social dominant, la seva forma i el seu contingut són la justificació de les condicions i els fins del sistema, la qual cosa es tradueix en la constant presència d’aquesta justificació, dins i fora de l’espectacle, perquè representa l’ocupació principal del temps viscut fora de la producció moderna.

La separació entre realitat i imatge forma part de la unitat de l’espectacle, de la seva totalitat. La praxis social, abans contraposada a l’espectacle, se’n veu impregnada, la qual cosa fa aparèixer el mateix espectacle com a objecte de pràctica social. L’espectacle és el rerefons irreal de la societat real, és a dir, és la màxima representació de la irrealitat dins la realitat. Com que inverteix el real, es fa present dins la realitat a partir de la contemplació dels espectadors. Així doncs, la dissecció entre realitat i imatge s’unifica dins i per mitjà de la pràctica espectacular.

La diversitat dins l’espectacle s’explica a partir de les aparences de l’aparença organitzada socialment, reconeguda per a veritat, per tant, real. Implica, doncs, l’afirmació de l’aparença per si mateixa, de la vida humana com a aparença i de la vida social com a aparença; i alhora la negació de la part visible de la vida, de la realitat per si sola. Aquesta part positiva del espectacle és indiscutible i inaccessible perquè exigeix una actitud passiva que obté anticipadament per la seva forma d’aparèixer sense rèplica.

Els mitjans i els fins del espectacle són el mateix: la passivitat moderna. L’economia i l’espectacle (que es el desplegament de l’economia en si mateixa) són els que sotmeten als homes. La primera fase de dominació és la degradació del “ser” al “tenir”, i l’actual fase és el resultat acumulat, és a dir, el pas de “tenir” al “semblar, la qual cosa implica que tot el “tenir”  se’l hi extreu un prestigi o finalitat. Així doncs, tota realitat individual esdevé social, ja que depèn directament del poder social (és a dir, del  “semblar”). El món real, doncs, es canvia per imatges (que esdevenen reals) convertint-se com a objecte de motivació principal del comportament humà. A més a més, aquesta tendència del “fer veure” que té l’espectacle imposa la vista com el sentit privilegiat, i col·loca l’espectacle com a l’oposició al diàleg, perquè forma un discurs amb forma de monòleg que l’ordre present manté amb si mateix.

La societat de l’espectacle és aquella que elegeix el seu propi contingut tècnic, és a dir, esdevé base i moviment de tot a partir de ser l’única que pot cobrir les necessitats socials de l’època imposades per la mateixa tècnica espectacular. D’aquesta manera, el poder es concentrat pel mateix sistema, causa i solució a tota problemàtica, la qual cosa significa que s’autoalimenta. (retroalimenta?). L’especialització del poder és l’arrel de l’espectacle ja que és una activitat especialitzada que parla per totes les demés.

Com ja s’ha dit la separació és l’eix fonamental que l’espectacle utilitza per unificar. Fins aleshores la divisió social del treball i de les classes es cimentava en la contemplació sagrada, la qual explicava, a partir dels interessos dels amos feudals, el que la societat no podia fer.  Pel contrari, l’espectacle modern, fomentat també en la contemplació, expressa el que la societat pot fer, és a dir, el que té permès fer, no el que seria possible fer. Aquest poder separat es mostra a patir de la productivitat i la seva divisió. Amb la separació generalitzada del treball i el seu producte es perd el punt de vista unitari de l’activitat, per tant, l’èxit del sistema econòmic actual es troba en la proletarització del món.

El desenvolupament del sistema, a més a més, es fonamenta amb la inactivitat lligada a l’activitat productiva, que el mateix espectacle produeix. D’alguna manera, no hi ha llibertat fora d’aquesta activitat de producció, perquè d’una manera contemplativa i passiva el treballador, fora del seu treball i dins del temps d’oci, en continua participant.

És un sistema econòmic fundat en l’aïllament i en la producció d’aquest aïllament, per tant  també es reforça a ell mateix; i alhora es fonamenta en la pèrdua d’unitat i en l’abstracció de la realitat del treball i del conjunt de producció en general. Tal com diu Guy Debord: “Lo que liga a los espectadores no es sinó un vínculo irreversible con el mismo centro que sostiene su separación. El espectáculo reúne lo separado, pero lo reúne en tanto que separado”.

Font: Debord, Guy. La sociedad el espectáculo, 1967

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.