Les condicions modernes de producció es presenten actualment com una acumulació d’espectacles. La realitat es divideix i es desplega parcialment en unitats pròpies encarnades en objectes de contemplació. L’espectacle, doncs, mostra la realitat d’aquesta manera parcial i alhora com element de unificador de la societat, la qual dur a terme a partir de la separació generalitzada. Aquesta relació (unificació-separació) social entre persones mediatitzades per les imatges no és res més que l’espectacle.
Com a model present de la vida social dominant, la seva forma i el seu contingut són la justificació de les condicions i els fins del sistema, la qual cosa es tradueix en la constant presència d’aquesta justificació, dins i fora de l’espectacle, perquè representa l’ocupació principal del temps viscut fora de la producció moderna.
La separació entre realitat i imatge forma part de la unitat de l’espectacle, de la seva totalitat. La praxis social, abans contraposada a l’espectacle, se’n veu impregnada, la qual cosa fa aparèixer el mateix espectacle com a objecte de pràctica social. L’espectacle és el rerefons irreal de la societat real, és a dir, és la màxima representació de la irrealitat dins la realitat. Com que inverteix el real, es fa present dins la realitat a partir de la contemplació dels espectadors. Així doncs, la dissecció entre realitat i imatge s’unifica dins i per mitjà de la pràctica espectacular.
La diversitat dins l’espectacle s’explica a partir de les aparences de l’aparença organitzada socialment, reconeguda per a veritat, per tant, real. Implica, doncs, l’afirmació de l’aparença per si mateixa, de la vida humana com a aparença i de la vida social com a aparença; i alhora la negació de la part visible de la vida, de la realitat per si sola. Aquesta part positiva del espectacle és indiscutible i inaccessible perquè exigeix una actitud passiva que obté anticipadament per la seva forma d’aparèixer sense rèplica.
Els mitjans i els fins del espectacle són el mateix: la passivitat moderna. L’economia i l’espectacle (que es el desplegament de l’economia en si mateixa) són els que sotmeten als homes. La primera fase de dominació és la degradació del “ser” al “tenir”, i l’actual fase és el resultat acumulat, és a dir, el pas de “tenir” al “semblar, la qual cosa implica que tot el “tenir” se’l hi extreu un prestigi o finalitat. Així doncs, tota realitat individual esdevé social, ja que depèn directament del poder social (és a dir, del “semblar”). El món real, doncs, es canvia per imatges (que esdevenen reals) convertint-se com a objecte de motivació principal del comportament humà. A més a més, aquesta tendència del “fer veure” que té l’espectacle imposa la vista com el sentit privilegiat, i col·loca l’espectacle com a l’oposició al diàleg, perquè forma un discurs amb forma de monòleg que l’ordre present manté amb si mateix.
La societat de l’espectacle és aquella que elegeix el seu propi contingut tècnic, és a dir, esdevé base i moviment de tot a partir de ser l’única que pot cobrir les necessitats socials de l’època imposades per la mateixa tècnica espectacular. D’aquesta manera, el poder es concentrat pel mateix sistema, causa i solució a tota problemàtica, la qual cosa significa que s’autoalimenta. (retroalimenta?). L’especialització del poder és l’arrel de l’espectacle ja que és una activitat especialitzada que parla per totes les demés.
Com ja s’ha dit la separació és l’eix fonamental que l’espectacle utilitza per unificar. Fins aleshores la divisió social del treball i de les classes es cimentava en la contemplació sagrada, la qual explicava, a partir dels interessos dels amos feudals, el que la societat no podia fer. Pel contrari, l’espectacle modern, fomentat també en la contemplació, expressa el que la societat pot fer, és a dir, el que té permès fer, no el que seria possible fer. Aquest poder separat es mostra a patir de la productivitat i la seva divisió. Amb la separació generalitzada del treball i el seu producte es perd el punt de vista unitari de l’activitat, per tant, l’èxit del sistema econòmic actual es troba en la proletarització del món.
El desenvolupament del sistema, a més a més, es fonamenta amb la inactivitat lligada a l’activitat productiva, que el mateix espectacle produeix. D’alguna manera, no hi ha llibertat fora d’aquesta activitat de producció, perquè d’una manera contemplativa i passiva el treballador, fora del seu treball i dins del temps d’oci, en continua participant.
És un sistema econòmic fundat en l’aïllament i en la producció d’aquest aïllament, per tant també es reforça a ell mateix; i alhora es fonamenta en la pèrdua d’unitat i en l’abstracció de la realitat del treball i del conjunt de producció en general. Tal com diu Guy Debord: “Lo que liga a los espectadores no es sinó un vínculo irreversible con el mismo centro que sostiene su separación. El espectáculo reúne lo separado, pero lo reúne en tanto que separado”.
Font: Debord, Guy. La sociedad el espectáculo, 1967
