La tragèdia és una acció tancada en la que es troben existint uns éssers condemnats a morir, que busquen una felicitat, que almenys com estat de plenitud els hi ha estat negada i que, a vegades, es pregunten sobre el seu destí i pecat desconegut o culpa per la que són castigats…
…és una lluita on la vida humana sempre és derrotada en moments que provoquen horror i pietat en l’espectador d’aquesta derrota i que veu, anticipada, la seva pròpia derrota a la que està abocat pel simple fet d’existir.
Aquesta és la definició que proposa Alfonso Sastre, un home de 83 anys que s’ha dedicat de ple a la literatura sense descuidar-se del teatre i així tampoc dels seus orígens: La tragedia.
Suposo que avui dia, com amb tantes altres paraules “delicades”, tragèdia s’ha “vulgaritzat” passant a tenir una utilitat quasi diària en la nostra vida. En realitat el terme no està mal utilitzat perquè una tragèdia és comprensible per a tothom: una desgràcia. Avui dia però una tragèdia pot ser, en realitat, el fet més absurd del món, com perdre una feina. Això no és una tragèdia tot i que sí que pot ser una desgràcia. Tal i com diu Sastre, una tragèdia comprèn la mort dels éssers que en formen part, si més no la d’algun d’ells. Això és realment una tragèdia.
Le representacions que feien els grecs durant les Festes Dionisíques al mes d març durant cinc dies, servien perquè en la consciència de la persona hi fos present el que passarà: la mort. Crec que és un aspecte que tenim molt oblidat en la societat d’avui dia i potser per això es hi fem més mal (o menys, segons com).
No crec que sigui la única que ha imaginat a parents, amics o gent propera morir: escenes tràgiques que fan plorar encara que no hagin passat però que la imaginació ajuda a crear de la mateixa manera que es fa amb les sexuals. Les primeres enriqueixen l’ànima, la fan més forta, la preparen, l’ajuden… mentres que les segones, sense ser menys importants, enriqueixen, dónen espectatives, plaer carnal etc.
Quan a vegades, abans d’anar a dormir, m’imagino la mort d’algú molt proper a mi, no ho faig amb un pensament de desig o de morbositat sinó que com he dit, és una preparció, un assaig sobre el que algun dia passarà encara que sigui de forma diferent. El que costa més però, i això és molt important, és imaginar-se la mort d’un mateix. Això ja costa més. Perquè sabem que existeix la mort perquè l’hem viscut d’aprop, però no en persona i precisament això és el que més ens regira, desquadra…
És una de les condicions que l’home no ha acceptat en la seva història i hem tingut la necessitat de crear uns éssers immortals, la imatge del que voldriem nosaltres: no morir mai (s’accepten discussions en aquest aspecte, i en tots els altres, és clar).
En les Festes Dionisíaques hi havia un sol dia dedicat a la Comèdia, la que tractava temes molt importants però tocats des de l’absurd, el ridícul, la lletjor… i tres dies sencers pel concurs de Tragèdies: s’escollien tres tràgics que havíen de presentar una triologia sencera. Avui dia conservem poques obres en comparació als títols que ens han arribat. Però no podem queixar-nos: La Orestiada d’Esquil, Èdip Rei o Antígona de Sòfocles i Medea, Hipòlit (la història de Fedra) o Les Bacants d’Eurípides han marcat les ànimes de moltes persones i així continuaran fent-ho encara que sigui a quatre energúmens de la classe d’Arts Escèniques.
Gràcies Marina per regalar-nos una entrada per anar a veure Electra de Sòfocles, perquè pot ser una bona oportunitat per continuar-hi pensant i fer un altre comentari més específic sobre l’obra.
No diré que ha sigut una tragèdia el meu examen d’Arts Escèniques, però amb la passió que hi havia posat durant l’estudi, no he sortit satisfeta. Necessitava poder escriure aquesta joia de descripció d’Alfonso Sastre i no ho he pogut fer. Així que aquí ho deixo, amb les ganes que no s’hi quedi ningú!
Andrea Bonet Aldeguer.
