El següent escrit és el prefaci per un treball que encara no tinc fet, però realment les parts prèvies (introduccions, prefacis, etc) i les conclusions solen ser la meva part preferida. Ahir, mentres em torrava al balcó, vaig escriure el següent text d’una tirada. Hagués dit: “Marina, dóna’m la teva opinió” i ho deixo igual però hi afegeixo: “I si algú més hi té res a dir, totes les opinions seran benvingudes!”.
El cas és que m’agradaria saber si el professor m’engegarà a la merda quan llegeixi això o què cullons, li deixo que realment és el que penso. No sé, aviam què en penseu. Com veureu el treball és sobre Cinema Independent Americà i de fet no sabia ben bé com enfocar-lo fins que vaig escriure això, però sé que em complico la vida i si el treball ja era xungui, ara encara ho serà més (com sempre, embolicant la troca…). En fi, aquí us ho deixo!
P.D–Marina, la influència del triangle que es va produïr el cap de setmana passat, queda reflectit en el text: Línies, Cercles i espirals!
Un “problema”, si és que se’n pot dir així, que tinc des que vaig començar la carrera d’història de l’art és el de la datació, les classificacions. Especialment em passa amb el concepte contemporani. No pertoca ara, discutir aquest terme, però sí que m’agradaria fer algunes aclaracions que queden relacionades amb aquest treball.
Primer de tot voldria dir una obvietat: tothom és contemporani a la seva època; August ho va ser durant el segle I ac, Masaccio durant el XIV, Salvador Dalí fa ben poc també ho era i tu i jo ho sóm ara mateix de la nostra època.
Crec que fins aquí no hi ha cap problema. Els meus dubtes o incoherències van arribar quan vaig començar l’assignatura titulada “Història de l’art Contemporani”. Realment era una de les assignatures que més esperava ja que per mi era la més desconeguda: jo pensant que es referia al nostre temps (i vés per on la paradoxa resulta que el món actual és el més desconegut per mi…), però m’equivocava. Resulta que aquesta assignatura començava el temari des de finals segle XVII encara amb l’estil Rococó! Em vaig emportar una bona decepció: ni tan sols vam arribar al segon quart del segle XX.
Més tard vaig descobrir que hi havia una assignatura anomenada últimes tendències…
Tot això ho dic perquè no ha estat la última vegada que m’ha passat una cosa així i de fet, abans de començar aquesta assignatura, estava plenament informada del ventall històric que tocariem.
Amb el temps però, he anat apreciant un factor, crec que imprescindible: cal estudiar el passat per entendre el present. No hi ha cap mena de dubte que els fets passats ens fan entendre el nostre present per molt que a molts no els interessi recuperar segons quina informació, segons ells, ja enterrada.
La meva última reflexió, sentint-ho molt, no porta a enlloc (i ho sento profundament!): crec que ens trobem en el que jo dic un “bucle”.
Hi ha persones que viuen linealment: avancen, avancen més i finalment s’esvaeixen (això tothom).
Altres funcionen seguint un cercle: l’etern retorn, el peix que es mossega la cua, el carrer sense sortida.
Jo crec que em trobo a mig camí d’aquestes dues tendències formant doncs, un espiral, i aquí volia arribar. Em trobo en una situació entremig de la línia i el cercle: dóno voltes però tot i així aconsgueixo avançar. El problema, i referint-lo al què deia parlant de la història, és que em sembla molt bé estudiar el passat per entendre el present però tinc la sensació que l’espiral no té final i que mai arribaré a entendre el present. Es tracta d’un continu estudi que mai arriba al destí final, com quan busques atrapar unes muntanyes i quan et sembla que ja hi has arribat t’adones que darrere encara n’hi ha més, i així successivament. En aquest cas el destí seria entendre’ns a nosaltres en el nostre avui.
Acotant ja el tema que ens porta aquí, el cinema contemporani i en concret en aquest treball, l’independent americà, voldria intentar resoldre en petita mesura aquest meu problema (i suposo que també de tants altres!) i ser fidel al què jo entenc per contemporani. Com que en cap moment he negat la part històrica, tampoc hi faltarà en aquest escrit, però m’agradaria centrar-me en el cinema independent americà CONTEMPORANI, per tant què passa avui dia amb això.
Em sap greu si no és ben bé això el que es demana al prefaci d’un treball, però després d’haver vist algunes pel·lícules independents com Faces de John Cassavettes o Eraserhead de David Lynch m’ha envaït un “nosequè” independent a l’hora de posar-me a escriure aquest treball.
Andrea Bonet Aldeguer.
