Em sento com retrocedint en el meu camí sent millor persona. He intentat deslliurar-me de totes les barreres que internament jo m’he anat imposant d’una manera inconscient. No puc ser la superdona, de fet, ningú pot aconseguir ser-ho. Tard o d’hora necessites alguna persona perquè t’ajudi i et tregui d’un embolic. Això no està malament, sinó és perquè per algun temor no has fet tot el possible.
Un dels pilars més importants que em formen com a persona, és a dir, un del ideals que intento dur a terme cada cop que actuo és el fet que les persones estem soles al món, i per tant, hem d’aprendre a solucionar els nostres problemes d’una manera independent als demés a partir de les nostres pròpies eines.
Quan contínuament un dels pilar més essencials de la teva vida es desequilibra, tendeixes a ser un desequilibrat; a conseqüència pots veure’t evocat a un enorme i temible buit existencial. Aleshores tens dos camins: refer els teus ideals d’acord amb el que ets ( una persona covard i incapaç d’evolucionar) o bé, una vegada més, reafirmar-te en els teus ideals, intentant corregir els teus errors. Per resumir, és la tria dels teus principis segons el que ets o segons allò que vols ser.
Intento ser de les persones que trien allò que volen ser ja que penso que triar allò que un és, és de conformistes. Algú, com excusa, podria dir que els que s’autoimposen ideals que els sobrepassen és que no s’accepten a ells mateixos. Se’ls podria contestar que una cosa és acceptar les limitacions, i l’altre és presentar-s’hi amb indiferència. A més a més, les limitacions (a menys de ser tares físiques o mentals) les imposem inconscientment nosaltres amb barreres emocionals a partir de les pors i els temors, les fòbies i les filies que qualsevol persona inevitablement té.
Tot i així, no ho tinc del tot clar. L’altre dia escrivia sobre la por al buit (Ja ho penjaré!!!), a viure una vida absent de significat. Crec que encara hi estic a temps, i crec que ara vaig pel bon camí, encara que no ho asseguraria del tot. S’ha de deixar el cinisme a banda, que ja toca. Hi ha coses que si són importants, hi ha coses que si que valen la pena; però, la sensació que tinc encara ( i crec que mai podré desprendre’m, la qual cosa només posa més quantitat de barreres) és la poca fe que conservo en la humanitat. Sovint em sento massa lluny de tots ells i això, moltes vegades, m’impedeix ser tan bon persona com voldria. Una llàstima
