No sé ben bé com començar a dir el que vull explciar, així que, com de costum, pot ser que acabi essent un text desordenat, contradictori i confús. Però m’és igual.
Sigui com sigui el pensament o la ideologia d’una persona, cal acceptar si més no, que la història de la humanitat ha estat condicionada per una sèrie de coses de les quals a hores d’ara no ens podem despendre. Una d’elles són els sentiments. Si volem pensar en un món més robotitzat i cibernètic potser no caldria pensar tant en aquest aspecte, però el cas és que no és així: som humans i com a conseqüència tenim sentiments.
Els sentiments, crec jo, ens mouen al dia a dia, n’hi ha que surten a la llum i n’hi ha altres que no, ja sigui perquè no volem o perquè no podem. Lligat a això, s’hi relaciona l’educació personal de cada ú, aquella que hem rebut de petits i que ara ens condiciona en alguns aspectes que manejem diguem que “per defecte”.
No voldria que pensessis que em refereixo a l’amor (de fet sí!), si més no aquell amor que surt a les pel·lícules monyis del Hollywood més patètic. Però potser sí un amor com a forma d’educació. Quan som petits, normalment, estavem replets de petons, abraçades i carinyos que ens feien els adults, tot i que s’arriba una època en què el nen o la nena, deixa de voler-los i fins i tot fa vergonya (i altra vegada, no sempre, hi ha gent molt carinyosa, com el meu cosí). Seria aquella època dels 7, 8, 9, 10 anys en què penses que ja ets gran i que no t’han de tractar com un nen/a petit/a.
És complicat perquè cada persona té una experiència diferent i unes circumstàncies concretes que impliquen diferents camins, i tampoc cal posar-se meticulós a l’hora de pensar-hi, però: quina diferència hi ha en una persona que de petita no ha rebut massa afecte o que després de l’etapa “ja sóc gran” no repren tal carinyo a una que sí?
Jo crec que afecta en la comunicació. Clar està que la comunicació es pot donar igual però segur que de forma diferent.
Amb els progenitors, en aquest cas, crec que la comunicació i l’afecte van absolutament lligats. Per què si no hauriem de tenir-hi relació? Francament ho veig com un donar les gràcies constantment, per haver-te portat al món i per haver-te fet créixer de tal forma o de tal altra (evidentment hi hauria gent que no tindria res a agraïr, tot el contrari). Sí, crec que és això. És en realitat una relació forçada perquè ningú t’ho ha preguntat si volies conèixer aquelles persones, t’han tocat. Són aquelles i no unes altres. Les altres relacions, en principi, les busca un mateix en funció dels interessos, atraccions, proximitats, etc.
Sense ara posar-nos a discutir si la idea de família tal i com l’entenem avui dia és prou bona o no, (que m’encantaria discutir-ho) cal veure, quan hi ha un problema de comunicació en una família, perquè té lloc.
Doncs crec que la resposta és aquesta: petons, abraçades, paraules dolces, etc. Amb això no em refereixo a una família feliç de l’estil de les famílies americanes i el seu “american dream”, però sí una família corrent com pot ser la teva, la meva o la del teu veí o veïna (clar que després t’adones que tothom té els seus problemes).
No sé si dir normalment, perquè no desconec, però hi ha gent que arriba a casa (en cas que visqui encara amb la família) i rep un petó per part de la mare i també del pare. O paraules dolces: hi ha mares que criden als seus fills/es per: carinyo, nena (en el sentit dolç), bonica… (m’ho invento perquè no ho sé) i és quelcom normal. Invece (m’encanta aquesta paraula en italià, seria el nostre “tot i així) no sempre és així per tothom.
M’ha vingut en ment el fet de dir “Mare/Pare” o “Mama/Papa”, pot semblar una tonteria, però la segona opció implica més carinyo, una manera més infantil (i que es conserva per tota la vida). En canvi la primera és com més formal: quan parles a algú dels teus pares no dius: “el meu papa o la meva mama” sinó “Avui el meu pare…bla bla
Tot això no són més que pensaments en veu alta (o millor dit: escrits a màquina) que provo d’escriure per analitzar la meva situació. I la meva falta de comunicació amb els meus. A mi se’m faria estrany ara fer-li un petó a la meva mare cada vegada que entro a casa, per mi són situacions concretes i “especials”, per exemple quan torno a casa després de temps. I la veritat és que em sap greu. Ho hauran fet conscientment? o els ha surtit així? Mira que estic contenta de com ho han fet tot plegat, però això… em manca. Podria ser una persona poc afectuosa o carinyosa, i no és precisament així, és ben recíproc: qui m’en dóna en rep a canvi.
A vegades (potser l’última vegada va ser fa 3 anys) mirava vídeos de quan era petita, quan la meva mare encara em deia carinyo. I se’m feia súper estrany sentir-li en boca seva una paraula com aquesta. Quan m’ho deuria dir per última vegada? Perquè de tot n’hi ha una última. Fins i tot d’insult, paraulota…
Ells ho deuen pensar això? S’ho hauran plantejat que sigiu aquest el problema? (considerant que per mi és aquest el problema) No sé si és possible una “re-educació” en aquest aspecte, però a mi se’m faria estrany.
Què faria jo si tingues un fill/a (cosa que ara per ara no em plantejo)? No ho sé, però penso que l’afecte és fundamental en una família. Tot el demés, inclosos els maleïts estudis de merda, són palla.
En fi, no pretenc que sigui interessant ni atractiu, simplement m’autonalitzava, res més. Potser podria complicar-ho més o entretenir-m’hi més, però no en tinc ganes, només volia pinzellar-ho una mica.
Petons i Abraçades a tothom qui ho llegeixi
