Sigui com sigui el pensament o la ideologia d’una persona, cal acceptar si més no, que la història de la humanitat ha estat condicionada per una sèrie de coses de les quals a hores d’ara no ens podem despendre. Una d’elles són els sentiments. Si volem pensar en un món més robotitzat i cibernètic potser no caldria pensar tant en aquest aspecte, però el cas és que no és així: som humans i com a conseqüència tenim sentiments.

Els sentiments, crec jo, ens mouen al dia a dia, n’hi ha que surten a la llum i n’hi ha altres que no, ja sigui perquè no volem o perquè no podem. Lligat a això,  s’hi relaciona l’educació personal de cada ú, aquella que hem rebut de petits i que ara ens condiciona en alguns aspectes que manejem diguem que “per defecte”.

No voldria que pensessis que em refereixo a l’amor (de fet sí!), si més no aquell amor que surt a les pel·lícules monyis del Hollywood més patètic. Però potser sí un amor com a forma d’educació. Quan som petits, normalment, estavem replets de petons, abraçades i carinyos que ens feien els adults, tot i que s’arriba una època en què el nen o la nena, deixa de voler-los i fins i tot fa vergonya (i altra vegada, no sempre, hi ha gent molt carinyosa, com el meu cosí). Seria aquella època dels 7, 8, 9, 10 anys en què penses que ja ets gran i que no t’han de tractar com un nen/a petit/a.

És complicat perquè cada persona té una experiència diferent i unes circumstàncies concretes que impliquen diferents camins, i tampoc cal posar-se meticulós a l’hora de pensar-hi, però: quina diferència hi ha en una persona que de petita no ha rebut massa afecte o que després de l’etapa “ja sóc gran” no repren tal carinyo a una que sí?

Jo crec que afecta en la comunicació. Clar està que la comunicació es pot donar igual però segur que de forma diferent.

Amb els progenitors, en aquest cas, crec que la comunicació i l’afecte van absolutament lligats. Per què si no hauriem de tenir-hi relació? Francament ho veig com un donar les gràcies constantment, per haver-te portat al món i per haver-te fet créixer de tal forma o de tal altra (evidentment hi hauria gent que no tindria res a agraïr, tot el contrari). Sí, crec que és això. És en realitat una relació forçada perquè ningú t’ho ha preguntat si volies conèixer aquelles persones, t’han tocat. Són aquelles i no unes altres. Les altres relacions, en principi, les busca un mateix en funció dels interessos, atraccions, proximitats, etc.

Sense ara posar-nos a discutir si la idea de família tal i com l’entenem avui dia és prou bona o no, (que m’encantaria discutir-ho) cal veure, quan hi ha un problema de comunicació en una família, perquè té lloc.

Doncs crec que la resposta és aquesta: petons, abraçades, paraules dolces, etc. Amb això no em refereixo a una família feliç de l’estil de les famílies americanes i el seu “american dream”, però sí una família corrent com pot ser la teva, la meva o la del teu veí o veïna (clar que després t’adones que tothom té els seus problemes).

No sé si dir normalment, perquè no desconec, però hi ha gent que arriba a casa (en cas que visqui encara amb la família) i rep un petó per part de la mare i també del pare. O paraules dolces: hi ha mares que criden als seus fills/es per: carinyo, nena (en el sentit dolç), bonica… (m’ho invento perquè no ho sé) i és quelcom normal. Invece (m’encanta aquesta paraula en italià, seria el nostre “tot i així) no sempre és així per tothom.

M’ha vingut en ment el fet de dir “Mare/Pare” o “Mama/Papa”, pot semblar una tonteria, però la segona opció implica més carinyo, una manera més infantil (i que es conserva per tota la vida). En canvi la primera és com més formal: quan parles a algú dels teus pares no dius: “el meu papa o la meva mama” sinó “Avui el meu pare…bla bla

Tot això no són més que pensaments en veu alta (o millor dit: escrits a màquina) que provo d’escriure per analitzar la meva situació. I la meva falta de comunicació amb els meus. A mi se’m faria estrany ara fer-li un petó a la meva mare cada vegada que entro a casa, per mi són situacions concretes i “especials”, per exemple quan torno a casa després de temps. I la veritat és que em sap greu. Ho hauran fet conscientment? o els ha surtit així? Mira que estic contenta de com ho han fet tot plegat, però això… em manca. Podria ser una persona poc afectuosa o carinyosa, i no és precisament així, és ben recíproc: qui m’en dóna en rep a canvi.

A vegades (potser l’última vegada va ser fa 3 anys) mirava vídeos de quan era petita, quan la meva mare encara em deia carinyo. I se’m feia súper estrany sentir-li en boca seva una paraula com aquesta. Quan m’ho deuria dir per última vegada? Perquè de tot n’hi ha una última. Fins i tot d’insult, paraulota…

Ells ho deuen pensar això? S’ho hauran plantejat que sigiu aquest el problema? (considerant que per mi és aquest el problema) No sé si és possible una “re-educació” en aquest aspecte, però a mi se’m faria estrany.

Què faria jo si tingues un fill/a (cosa que ara per ara no em plantejo)? No ho sé, però penso que l’afecte és fundamental en una família. Tot el demés, inclosos els maleïts estudis de merda, són palla.

En fi, no pretenc que sigui interessant ni atractiu, simplement m’autonalitzava, res més. Potser podria complicar-ho més o entretenir-m’hi més, però no en tinc ganes, només volia pinzellar-ho una mica.

Petons i Abraçades a tothom qui ho llegeixi

El cas és que m’agradaria saber si el professor m’engegarà a la merda quan llegeixi això o què cullons, li deixo que realment és el que penso. No sé, aviam què en penseu. Com veureu el treball és sobre Cinema Independent Americà i de fet no sabia ben bé com enfocar-lo fins que vaig escriure això, però sé que em complico la vida i si el treball ja era xungui, ara encara ho serà més (com sempre, embolicant la troca…). En fi, aquí us ho deixo!

P.D–Marina, la influència del triangle que es va produïr el cap de setmana passat, queda reflectit en el text: Línies, Cercles i espirals!

Un “problema”, si és que se’n pot dir així, que tinc des que vaig començar la carrera d’història de l’art és el de la datació, les classificacions. Especialment em passa amb el concepte contemporani. No pertoca ara, discutir aquest terme, però sí que m’agradaria fer algunes aclaracions que queden relacionades amb aquest treball.

Primer de tot voldria dir una obvietat: tothom és contemporani a la seva època; August ho va ser durant el segle I ac, Masaccio durant el XIV, Salvador Dalí fa ben poc també ho era i tu i jo ho sóm ara mateix de la nostra època.

Crec que fins aquí no hi ha cap problema. Els meus dubtes o incoherències van arribar quan vaig començar l’assignatura titulada “Història de l’art Contemporani”. Realment era una de les assignatures que més esperava ja que per mi era la més desconeguda: jo pensant que es referia al nostre temps (i vés per on la paradoxa resulta que el món actual és el  més desconegut per mi…), però m’equivocava. Resulta que aquesta assignatura començava el temari des de finals segle XVII encara amb l’estil Rococó! Em vaig emportar una bona decepció: ni tan sols vam arribar al segon quart del segle XX.

Més tard vaig descobrir que hi havia una assignatura anomenada últimes tendències…

Tot això ho dic perquè no ha estat la última vegada que m’ha passat una cosa així i de fet, abans de començar aquesta assignatura, estava plenament informada del ventall històric que tocariem.

Amb el temps però, he anat apreciant un factor, crec que imprescindible: cal estudiar el passat per entendre el present. No hi ha cap mena de dubte que els fets passats ens fan entendre el nostre present per molt que a molts no els interessi recuperar segons quina informació, segons ells, ja enterrada.

La meva última reflexió, sentint-ho molt, no porta a enlloc (i ho sento profundament!): crec que ens trobem en el que jo dic un “bucle”.

Hi ha persones que viuen linealment: avancen, avancen més i finalment s’esvaeixen (això tothom).

Altres funcionen seguint un cercle: l’etern retorn, el peix que es mossega la cua, el carrer sense sortida.

Jo crec que em trobo a mig camí d’aquestes dues tendències formant doncs, un espiral, i aquí volia arribar. Em trobo en una situació entremig de la línia i el cercle: dóno voltes però tot i així aconsgueixo avançar. El problema, i referint-lo al què deia parlant de la història, és que em sembla molt bé estudiar el passat per entendre el present però tinc la sensació que l’espiral no té final i que mai arribaré a entendre el present. Es tracta d’un continu estudi que mai arriba al destí final, com quan busques atrapar unes muntanyes i quan et sembla que ja hi has arribat t’adones que darrere encara n’hi ha més, i així successivament. En aquest cas el destí seria entendre’ns a nosaltres en el nostre avui.

Acotant ja el tema que ens porta aquí, el cinema contemporani i en concret en aquest treball, l’independent americà, voldria intentar resoldre en petita mesura aquest meu problema (i suposo que també de tants altres!) i ser fidel al què jo entenc per contemporani. Com que en cap moment he negat la part històrica, tampoc hi faltarà en aquest escrit, però m’agradaria centrar-me en el cinema independent americà CONTEMPORANI, per tant què passa avui dia amb això.

Em sap greu si no és ben bé això el que es demana al prefaci d’un treball, però després d’haver vist algunes pel·lícules independents com Faces de John Cassavettes o Eraserhead de David Lynch m’ha envaït un “nosequè” independent a l’hora de posar-me a escriure aquest treball.

Andrea Bonet Aldeguer.

Un dels pilars més importants que em formen com a persona, és a dir, un del ideals que intento dur a terme cada cop que actuo és el fet que les persones estem soles al món, i per tant, hem d’aprendre a solucionar els nostres problemes d’una manera independent als demés a partir de les nostres pròpies eines.

Quan contínuament un dels pilar més essencials de la teva vida es desequilibra, tendeixes a ser un desequilibrat; a conseqüència pots veure’t evocat a un enorme i temible buit existencial. Aleshores tens dos camins: refer els teus ideals d’acord amb el que ets ( una persona covard i incapaç d’evolucionar) o bé, una vegada més, reafirmar-te en els teus ideals, intentant corregir els teus errors. Per resumir, és la tria dels teus principis segons el que ets o segons allò que vols ser.

Intento ser de les persones que trien allò que volen ser ja que penso que triar allò que un és, és de conformistes. Algú, com excusa, podria dir que els que s’autoimposen ideals que els sobrepassen és que no s’accepten a ells mateixos. Se’ls podria contestar que una cosa és acceptar les limitacions, i l’altre és presentar-s’hi amb indiferència. A més a més, les limitacions (a menys de ser tares físiques o mentals) les imposem inconscientment nosaltres amb barreres emocionals a partir de les pors i els temors, les fòbies i les filies que qualsevol persona inevitablement té.

Tot i així, no ho tinc del tot clar. L’altre dia escrivia sobre la por al buit (Ja ho penjaré!!!), a viure una vida absent de significat. Crec que encara hi estic a temps, i crec que ara vaig pel bon camí, encara que no ho asseguraria del tot. S’ha de deixar el cinisme a banda, que ja toca. Hi ha coses que si són importants, hi ha coses que si que valen la pena; però, la sensació que tinc encara ( i crec que mai podré desprendre’m, la qual cosa només posa més quantitat de barreres) és la poca fe que conservo en la humanitat. Sovint em sento massa lluny de tots ells i això, moltes vegades, m’impedeix ser tan bon persona com voldria. Una llàstima

Ara estic submergida a “Tòquio Blues” i continua deixant-me impressionada.

Moltes de les constants en les seves obres són el tema de la soledat que “pateixen” (i no sempre en el mal sentit de la paraula) els joves adolescents protagonistes. Es tracta d’una soledat que reflecta la personalitat d’aquests joves: potser diferents a la resta. Però no es tracta d’una diferencialitat buscada sinó potser una incomprensió del món al que vivim i que precisament per preguntar-se coses que “en teoria” no són pròpies d’algú de la seva edat (17,18 anys) els diferencia de la resta de joves que actuen “com haurien d’actuar” en relació a l’edat que tenen. Poso les cometes perquè és ben sabut que afortunada o desgraciadament sempre hi ha uns pocs que ens preguntem i donem voltes a temes que no sé si ens fan ser més savis o ser més desgraciats. O tot a la vegada potser…

Una altra constant que es va repetint és l’aparició de música entre les escenes. Sempre que entrem a un bar, cotxe, casa, residència… sabem quina música hi sona de fons. He anat veient que té una especial predilecció pels Beatles. De fet, Tòquio Blues té per subtítol “Norwegian Wood”, cançó que toca una de les protagonistes amb la guitarra en més d’una escena.

Haruki ens fa sentir ben bé dins les seves novel·les, no diria que utilitza unes descripcions extenses per fer-nos-ho sentir, però amb frases subtils com la olor que feia el carrer, la música que hi sonava, el soroll que produïen els cotxes, etc, ens fa entendre on sóm i com ho hem de percebre.

No s’ometen les escenes de sexe ni els pensaments més eròtics que els personatges poden tenir (moltes vegades, com en les pel·lícules, molts autors ens allunyen d’aquest tipus d’escenes, i les hem d’imaginar nosaltres). El detalls poden arribar a ser molt explícits, i totalment realistes. Per què ometre-ho? M’encanta. Haruki no es descuida de res, descriu les coses tal com són i posa com a protagonistes aquells que són més marginats per la seva forma de pensar (Marina, t’agradarà!!).

Ahir abans d’anar a dormir, tot i tenir una mica de febre i trobar-me malament, vaig llegir una estona, i hi va haver un tall que vaig haver de subratllar perquè és “total”:

” Ara, la majoria d’estufiants de la nostra universitat són uns farsants. Els fa por que els altres s’adonin que no saben alguna cosa. Per això tots llegeixen els mateixos llibres i fan servir les mateixes paraules, i tots diuen que els agrada escoltar John Coltrane i veure pel·lícules de Pasolini.  Això és una revolució? “

I suposo que dins el context s’entén molt millor. Però crec que ja m’hauràs pillat… Haruki Murakami està del nostre cantó Marina, almenys ell sí. I reconforta bastant saber-ho…

Crec que l’entrada cap  un any nou i l’abandó, doncs, del vell, és un bon moment per fer un reset mental: una Renovatio (si s’escau, és clar). En el meu cas, era imprescindible.

Podria explicar la meva vida i els canvis que hi he introduït, però crec que tampoc és necessari. Volia enfocar aquest escrit cap a la música. Em considero una persona suficientment oberta com per ampliar horitzons i acceptar i nutrit-me de noves propostes (en tots els àmbits) i la veritat és que m’encanta ser així. De fet avui a classe de “Arts Escèniques II” citavem a Petrarca i la seva definició de “bon humanista”: aquella persona amb l’afany d’aprendre coses noves, d’interessar-se per allò nou, desconegut. Aquella persona que no ho podrà aprendre tot però que no deixarà d’aprendre mai. Doncs jo sóc una humanista de cap a peus.

Acotem: musicalment sempre he estat inclinada pel rock (amb les seves variants i èpoques), el pop (amb el seu ampli ventall). Música que jo creia fins fa poc “alternativa” (podriem posar-nos a discutir sobre aquesta paraula, però m’enrollaria massa i ja ho he discutit en algun blog de facebook, així que ho deixaré per una altra ocasió).

Arrel del nou local “alternatiu” que obrirà les portes properament al centre de Girona, he comprovat que:

-L’alternativitat és diferent per tothom

-Un tipus de música pot ser alternativa, deixar de ser-ho i tornar-ho a ser (i continuant amb aquest bucle no acabariem mai, així que s’entén)

-Un grup pot ser alternatiu en una època concreta de la seva trajectòria, deixar-ho de ser…

-Un grup pot ser alternatiu i alhora comercial! Crec que això és important no ometre-ho, perquè a vegades es confón i crec que és absolutament erroni. De fet la música és tota comercial (i això podria ser un altre llarg tema…)

Partint d’aquesta base i que les persones vivim condicionats per l’espai i el temps, he de dir que les circumstàncies han volgut que començi a investigar dins un camp totalment nou per a mi: l’extens món de la música electrònica. Quan una cosa m’interessa, m’agrada estudiar-l i conèixer-la bé, així doncs properament faré un article palant-ne. De moment vull dir que he obert una bombolla nova dins el meu cervell musical on hi faig lloc i dono la benvinguda a aquesta esfera que va néixer cap als anys seixanta (i on obviament, els beatles també en són participants, que no creadors) i que segueix avui dia. Deixaré una cançó que em sembla genial, tot i que ja l’he posat a la llista de Spotify.

Properament, més!

Andrea.

“La societat que Guy Debord descrivia ha anat més enllà. Un dels elements claus és l’aparició d’Internet i de la seva repercussió dins del temps lliure, cada cop més mediatitzat. La intimitat, l’únic que teòricament quedava fora del poder del espectacle, ha passat a ser una mercaderia més en forma d’imatge: dins les xarxes socials, programes com els reality shows, etc. hi queda palès. La pròpia intimitat, doncs, pot ser comprada i venuda, i només d’aquesta forma té importància dins del marc general de significació, encara que sigui momentàniament. Les persones seduïdes per la idea de sobresortir de la massa es comporten com l’objecte que vol sobresortir de la resta de mercaderies; d’aquesta manera, l’home, que abans exercia de vedette, ara és producte i vedette al mateix temps.”

Aquesta és l’última  part del meu treball, la conclusió, sobre aquest llibre i aquest bon home. No ha acabat sent tan horripilant, sinó tot el contrari. Un cop entés m’ha semblat una crítica al capitalisme que va molt més enllà de la que va fer Marx (qüestió d’opinions). Impressionant. No entenc com no ha triomfat, i és a hores d’ara, desconeguda per molts.

Si en tinc ganes, aniré penjant capítols separats sobre el tema (o si estàs interessada puc passar-te en concret el treball en si). Llegir aquest llibre m’ha despertat bastant l’intel·lecte, independentment si estic més o menys d’acord amb el que diu Debord.

He penjat aquesta part de conclusió perquè em sembla que està ben vista. Quan dic vedette (terme fet servir per Debord) em refereixo a espectador, treballador, humà mediatizat.

Ja diràs el què.

Marina

…és una lluita on la vida humana sempre és derrotada en moments que provoquen horror i pietat en l’espectador d’aquesta derrota i que veu, anticipada, la seva pròpia derrota a la que està abocat pel simple fet d’existir.

Aquesta és la definició que proposa Alfonso Sastre, un home de 83 anys que s’ha dedicat de ple a la literatura sense descuidar-se del teatre i així tampoc dels seus orígens: La tragedia.

Suposo que avui dia, com amb tantes altres paraules “delicades”, tragèdia s’ha “vulgaritzat” passant a tenir una utilitat quasi diària en la nostra vida. En realitat el terme no està mal utilitzat perquè una tragèdia és comprensible per a tothom: una desgràcia. Avui dia però una tragèdia pot ser, en realitat, el fet més absurd del món, com perdre una feina. Això no és una tragèdia tot i que sí que pot ser una desgràcia. Tal i com diu Sastre, una tragèdia comprèn la mort dels éssers que en formen part, si més no la d’algun d’ells. Això és realment una tragèdia.

Le representacions que feien els grecs durant les Festes Dionisíques al mes d març durant cinc dies, servien perquè en la consciència de la persona hi fos present el que passarà: la mort. Crec que és un aspecte que tenim molt oblidat en la societat d’avui dia i potser per això es hi fem més mal (o menys, segons com).

No crec que sigui la única que ha imaginat a parents, amics o gent propera morir: escenes tràgiques que fan plorar encara que no hagin passat però que la imaginació ajuda a crear de la mateixa manera que es fa amb les sexuals. Les primeres enriqueixen l’ànima, la fan més forta, la preparen, l’ajuden… mentres que les segones, sense ser menys importants, enriqueixen, dónen espectatives, plaer carnal etc.

Quan a vegades, abans d’anar a dormir, m’imagino la mort d’algú molt proper a mi, no ho faig amb un pensament de desig o de morbositat sinó que com he dit, és una preparció, un assaig sobre el que algun dia passarà encara que sigui de forma diferent. El que costa més però, i això és molt important, és imaginar-se la mort d’un mateix. Això ja costa més. Perquè sabem que existeix la mort perquè l’hem viscut d’aprop, però no en persona i precisament això és el que més ens regira, desquadra…

És una de les condicions que l’home no ha acceptat en la seva història i hem tingut la necessitat de crear uns éssers immortals, la imatge del que voldriem nosaltres: no morir mai (s’accepten discussions en aquest aspecte, i en tots els altres, és clar).

En les Festes Dionisíaques hi havia un sol dia dedicat a la Comèdia, la que tractava temes molt importants però tocats des de l’absurd, el ridícul, la lletjor… i tres dies sencers pel concurs de Tragèdies: s’escollien tres tràgics que havíen de presentar una triologia sencera. Avui dia conservem poques obres en comparació als títols que ens han arribat. Però no podem queixar-nos: La Orestiada d’Esquil, Èdip Rei o Antígona de Sòfocles i Medea, Hipòlit (la història de Fedra) o Les Bacants d’Eurípides han marcat les ànimes de moltes persones i així continuaran fent-ho encara que sigui a quatre energúmens de la classe d’Arts Escèniques.

Gràcies Marina per regalar-nos una entrada per anar a veure Electra de Sòfocles, perquè pot ser una bona oportunitat per continuar-hi pensant i fer un altre comentari més específic sobre l’obra.

No diré que ha sigut una tragèdia el meu examen d’Arts Escèniques, però amb la passió que hi havia posat durant l’estudi, no he sortit satisfeta. Necessitava poder escriure aquesta joia de descripció d’Alfonso Sastre i no ho he pogut fer. Així que aquí ho deixo, amb les ganes que no s’hi quedi ningú!

Andrea Bonet Aldeguer.

Per una banda, aprofitant la compta premium a l’spotify, he creat una llista de reproducció conjunta (anomenada coses molones per compartir, jaja) on hi podriem posar las novetats musicals que cadascuna trobi, o cançons interessants que ja coneixiem, però que potser l’altre no. Sempre agrada obrir noves opcions dins la música.

Per l’altre, volia recomenar-te un llibre: Esto no es música de José Luís Pardo. Jo encara no me’l he llegit, però avui a classe uns companys n’han fet una exposició i m’ha semblat molt interessant. Parla de la cultura de masses i del nou model cultural actual d’una manera una mica caprisiosa. M’ha cridat l’atenció que parteix de l’idea de la portada del de Sgt. Peppers del Beatles, a més a més, que divideix els capítols amb els títols de les cançons d’Abbey Road. Pel que entés, compara la cultura amb elements musicals, no sé, m’ha semblat interessant. Jo estic per comprar-me’l, ja et diré el què.

Per últim, una canço genial.

Les condicions modernes de producció es presenten actualment com una acumulació d’espectacles. La realitat es divideix i es desplega parcialment en unitats pròpies encarnades en objectes de contemplació. L’espectacle, doncs, mostra la realitat d’aquesta manera parcial i alhora com element de unificador de la societat, la qual dur a terme a partir de la separació generalitzada. Aquesta relació (unificació-separació) social entre persones mediatitzades per les imatges no és res més que l’espectacle.

Com a model present de la vida social dominant, la seva forma i el seu contingut són la justificació de les condicions i els fins del sistema, la qual cosa es tradueix en la constant presència d’aquesta justificació, dins i fora de l’espectacle, perquè representa l’ocupació principal del temps viscut fora de la producció moderna.

La separació entre realitat i imatge forma part de la unitat de l’espectacle, de la seva totalitat. La praxis social, abans contraposada a l’espectacle, se’n veu impregnada, la qual cosa fa aparèixer el mateix espectacle com a objecte de pràctica social. L’espectacle és el rerefons irreal de la societat real, és a dir, és la màxima representació de la irrealitat dins la realitat. Com que inverteix el real, es fa present dins la realitat a partir de la contemplació dels espectadors. Així doncs, la dissecció entre realitat i imatge s’unifica dins i per mitjà de la pràctica espectacular.

La diversitat dins l’espectacle s’explica a partir de les aparences de l’aparença organitzada socialment, reconeguda per a veritat, per tant, real. Implica, doncs, l’afirmació de l’aparença per si mateixa, de la vida humana com a aparença i de la vida social com a aparença; i alhora la negació de la part visible de la vida, de la realitat per si sola. Aquesta part positiva del espectacle és indiscutible i inaccessible perquè exigeix una actitud passiva que obté anticipadament per la seva forma d’aparèixer sense rèplica.

Els mitjans i els fins del espectacle són el mateix: la passivitat moderna. L’economia i l’espectacle (que es el desplegament de l’economia en si mateixa) són els que sotmeten als homes. La primera fase de dominació és la degradació del “ser” al “tenir”, i l’actual fase és el resultat acumulat, és a dir, el pas de “tenir” al “semblar, la qual cosa implica que tot el “tenir”  se’l hi extreu un prestigi o finalitat. Així doncs, tota realitat individual esdevé social, ja que depèn directament del poder social (és a dir, del  “semblar”). El món real, doncs, es canvia per imatges (que esdevenen reals) convertint-se com a objecte de motivació principal del comportament humà. A més a més, aquesta tendència del “fer veure” que té l’espectacle imposa la vista com el sentit privilegiat, i col·loca l’espectacle com a l’oposició al diàleg, perquè forma un discurs amb forma de monòleg que l’ordre present manté amb si mateix.

La societat de l’espectacle és aquella que elegeix el seu propi contingut tècnic, és a dir, esdevé base i moviment de tot a partir de ser l’única que pot cobrir les necessitats socials de l’època imposades per la mateixa tècnica espectacular. D’aquesta manera, el poder es concentrat pel mateix sistema, causa i solució a tota problemàtica, la qual cosa significa que s’autoalimenta. (retroalimenta?). L’especialització del poder és l’arrel de l’espectacle ja que és una activitat especialitzada que parla per totes les demés.

Com ja s’ha dit la separació és l’eix fonamental que l’espectacle utilitza per unificar. Fins aleshores la divisió social del treball i de les classes es cimentava en la contemplació sagrada, la qual explicava, a partir dels interessos dels amos feudals, el que la societat no podia fer.  Pel contrari, l’espectacle modern, fomentat també en la contemplació, expressa el que la societat pot fer, és a dir, el que té permès fer, no el que seria possible fer. Aquest poder separat es mostra a patir de la productivitat i la seva divisió. Amb la separació generalitzada del treball i el seu producte es perd el punt de vista unitari de l’activitat, per tant, l’èxit del sistema econòmic actual es troba en la proletarització del món.

El desenvolupament del sistema, a més a més, es fonamenta amb la inactivitat lligada a l’activitat productiva, que el mateix espectacle produeix. D’alguna manera, no hi ha llibertat fora d’aquesta activitat de producció, perquè d’una manera contemplativa i passiva el treballador, fora del seu treball i dins del temps d’oci, en continua participant.

És un sistema econòmic fundat en l’aïllament i en la producció d’aquest aïllament, per tant  també es reforça a ell mateix; i alhora es fonamenta en la pèrdua d’unitat i en l’abstracció de la realitat del treball i del conjunt de producció en general. Tal com diu Guy Debord: “Lo que liga a los espectadores no es sinó un vínculo irreversible con el mismo centro que sostiene su separación. El espectáculo reúne lo separado, pero lo reúne en tanto que separado”.

Font: Debord, Guy. La sociedad el espectáculo, 1967

Aquí toca per tothom, tan ciència, com lletres… JAJAJAJA!
Espero que t’agradi, Andrea.